Abituà a le man del nono, dure,

che ‘l lo portava a respirar su i prà,

un Ciao, cargo de fibie e cromadure,

el se sentea el più sior de la contrà…

 

Ma un giorno l’è restà solo soleto:

el nono l’era andà col so destin…

par testamento, pronuncià sul leto,

el motorin l’à fato San Martin

 

e l’è finì in cità, drento l’ombrìa

de na cantina.. .e drento là, in preson,

el s’à sentì morir de nostalgia,

senza el color de i prà, del formenton,

 

el fià de la campagna col so odor…

e quando el bocia el l’à ciapado in man,

al motorin s’avea fermado el cor!

EI bocia el l’à vardà e pò, dopo, a pian,

 

pianzendo el l’à struzà, el l’à caressà

con le so man legere, come piuma..

pianzendo el l’à netà, el l’à cocolà…

Sora el fanal s’à posà un fil de bruma

 

e el Ciao el se gà impinà de comossion:

tra un colpetin de tosse e de sangioto,

par mandar zo ricordi a strangolon,

el motorin el se gà messo in moto…

 

fora dal scuro, nel cantar del vento,

desmentegando età, storie e malani,

sul Ciao è tornà el seren e el cor contento

co un paron novo de quatordese ani…