… e rivarò, su’l pato de la note

co un zaino udo de sole e de ilusion…

e sponsarò i me passi in n’orassion

catà, rumando, in fondo a la memoria.

El fià de’l tempo, tamisando l’ombra,

el se destirarà sora i ricordi

in fila, come tombe, in cao de’l campo…

… e cascarà la luna e ne’l silenzio

se alzarà un pianto tiepido de cuna:

pena de là de’l pato de la note.