No te falìva più, Tano, el segreto
come un brugnel par drento i oci ciari…
stuà ne ’l gropo de na soga, streto,
adesso el dorme a l’ombra de i salgari…

… e l’era na dominica de april…
ne l’aria se cunava, in talingon,
l’ultimo boto invià da ’l campanil
e el se smorsava, come un’orassion,

sora el to corpo inzenocià ne ’l vento
che ramenava i pàmpani a la bina…
ne i oci, senza l’ala de ’l spavento,
te se speciava un mar de pavarina…

e, quando to papà el t’à tirà in tera
da la to croce in pingolon su ’l fosso,
l’ultimo sol, su ‘l zeio de la sera,
el gà impissà el salgar de fogo rosso…