El spaventa pàssare
Su un campo pena arà, un spaventapàssare,
sgonfo de paia, ne la piova e el vento,
de guardia al gran ancora in vià da nàssare,
el se sentiva un poco malcontento…
Apena el gran ‘l meteva su la testa,
a l’improviso gh’era mile osei,
che i ciacolava, che i faseva festa,
sercando de magnar con pochi schei…
La guardia la sigava a più no posso
ma i oseleti gnanca i ghe badava…
i se scondea tra i trimi e drento el fosso
e a l’ora de disnar se comodava…
Ma in fin de i conti el se passava via,
el se godea a zugar a guardie e ladri,
senza paure, gnanca se ‘l sentìa
el brontolar insulso de i mezadri…
Finìa l’istà, rivava i tempi duri,
el gran a spigolar l’era più ciaro…
verta la cacia, sora i campi scuri,
i osei i scapava a s-ciapi al primo sparo…
Un oseleto, sopo, desgrassià,
che no’l podea scapar co la maraia,
quando el sentea l’odor de s-ciopetà
el se scondea par drento de la paia
de la so guardia e lì el spetava, muto,
che tuto se metesse ancora chieto…
Ma un giorno de setembre, griso, bruto,
na fusilà à copà ‘l poro oseleto…
La passareta, come pel de figo,
l’è restà tacà via, con le ale in crosse,
sora la gamba seca del so amigo…
Al bon spaventapàssare la vosse
la s’à smorsado in gola in un lamento…
El pal che lo tegnéa levà da tera
‘l s’à scavessà: e sul campo de fromento
gh’è cascà l’ombra longa de la sera…
