Fin che a cantar

Fin che a cantar vo drio
al s-ciapo de i più brai
e serco de inventarme le parole
mai imparà

me par fin ‘mpossibile
a stonar

ma la me vosse
che no farà mai cocole
a le stele
e le me note
che no sarà mai bone
de sbiancar né nuvole
né sogni
le resta frede
su le arele de la mente
e no la cata più cauriare
par tacar via ricordi.

Come l’amor, la vosse
mia,
come un nissol desmentegà
pena lavà
su la saraia de un sentier
e sbandonado a masararse
sora el sbrissiar del tempo
e i sgrisoli de fredo.

E tuto par no sbaliar,
parchè nessun me diga su.