T’eri zà morta prima, ti, Lucia…

prima che el gas

el te robesse l’ultima matina.

 

T’eri zà morta prima, a San Bastian,

sora la mufa del seciar,

tra i brassi de to pare

e le so braghe sbotonà.

 

Scapà

da la to casa inebetìa,

t’è maledì la vita

par non dover morir…

 

Ma drento i oci, ‘ndò s’avea negà

lune d’agosto,

s’à scancelà el ricordo de i sorisi

e sora el fosso de i to zughi

no s’à più alzà l’arcobalen.

 

T’eri zà morta prima.

 

Adesso na bruscà de speranzine

l’à colegà el so vel su la to tomba

e quela de to pare

che l’à vossù starte vissin, par sempre.

 

Ma, sta volta, in pace.