Verde amor
Sentà darente al fogo che sbasiva
robàimo al vento fregole de sginse…
fin che, scuriando el cielo, na poiana
la n’à portà in regal un sgrisolon…
Le nostre man sudà le s’à sfiorà
par soto un sial de sginsafoghi bianchi…
dal scuro de na malga, un campanasso
el n’à cunado in un nissol de viole…
Dopo, el silensio el n’à basà la pel
e i desideri, colegà su l’erba,
i avea el profumo, fresco, de i vint’ani…
