Verde amor
Sentà darente a’l fogo che sbasiva
robaìmo a’l vento fregole de s-ginze…
fin che, scuriando el ciel, na poiana
la n’à portà in regal un sgrisolon…
Le nostre man sudà le s’à sfiorà
par soto un sial de s-ginzafoghi bianchi…
da’l scuro de na malga, un campanasso
el n’à cunado in un nissol de viole…
Dopo, el silenzio el n’à basà la pel
e i desideri, colegà su l’erba,
i avea el profumo, fresco, de i vint’ani…
