Fossi a S. Anna Boschi

I fossi che pisoca tra i salgari

i par le vene verde de sta tera…

i nasse, de scondon, rente a i spinari,

i more calmi drento la peschiera…

 

Pegri, i se stufa presto a caminar,

i coa el slanguore straco de i pitochi…

i è come gati sora el fogolar…

te i senti vivi solo quan’ te i tochi…

 

Chieti, che par che i dorma, la matina,

i se massina a rancurar le rane,

i tira su un cuerton de pavarina

e, dopo aver bearà saraje e cane,

 

i speta i ochi, le anare in cagnara

che a s-ciapi drento l’aqua le se cassa…

se desgarbèla pian na caruara,

sbacia le cavessagne de la Bassa…

 

E i fossi segna un tempo che se perde

drento sportà de nebie, insieme al sol

che strina i campi, seca l’erba verde

e veste tuto de oro el girasol.

 

L’Adese, no… lu el sbircia la campagna

col fià sospeso e el naso ransignà…

l’è nato via distante… su in montagna…

el gà ancora ricordi de cità.

 

Gh’era spanìo le dàlie, i astri rossi

su i argini imbrumà de nostalgia,

ma i è scapà, intanandose su i fossi…

per star a casa, insieme… in compagnia…

 

E a sera, soto un ciel de veludo,

na scuciarà de luna l’è sbrissià

su l’Adese che l’era restà nudo

in un stramasso fredo, desperà.

 

Un sgrisolon de luce, a fior de pel…

l’à basà l’erba e la campagna magra…

e l’Adese à capì che co ’n fradel

se pol spartir ‘nca un piato de pelagra.